Dia x del mes x de l’any
x.
Algun lloc perdut d’aquest
món.
Hola, sóc el Pau.
Ara mateix no sé on sóc, ni
qui sóc, quants anys tinc ni què he de fer.
Tot va començar el dia que
vaig fer vint anys. Vaig sentir una sensació bastant estranya. L’emoció i l’alegria
de canviar de xifres van barrejar-se amb un mareig i un mal d’estómac que no em deixaven passar-ho bé del tot. Encara
que aquest no va ser el problema.
La meva vida va seguir
igual. Fins que van passar cinc dies. Com cada matí, en llevar-me, vaig anar al
lavabo. No vaig adonar-me’n del meu canvi fins que vaig mirar-me al mirall.
Tenia quinze anys! Com era possible? Si feia menys d’una setmana acabava de fer
dues desenes. Vaig embogir. Trencar tots els miralls i vidres de casa no era la
solució, però l’horror era tan gran, que vaig fer-ho.
On eren els meus pares?
Havien desaparegut. Estava sol, i tenia molta por. Vaig anar-me’n al llit, amb
l’esperança que fos tot un malson, i en despertar-me tot tornés a ser com
abans. Però no, no ho era, allò era la vida real.
Et preguntaràs per què t’explico
tot això a tu. Aviat ho sabràs, no et preocupis.
El dia següent va ser igual d’estrany
que l’anterior. No podia mirar-me a cap mirall, però em notava molt més jove
que les setmanes anteriors. A dins meu es generava una energia que no tenia des
de feia molt de temps. Però per l’altra banda també estava trist, sentia una
pena enorme. La meva vida havia canviat totalment.
No sé quants dies van
passar, si dos, quatre o potser set, però un matí qualsevol, la policia va
entrar a casa meva. Volien fer-me fora! Però per què? Aquella casa era meva i
dels meus pares. Ells no tenien cap dret allà.
Més tard, hores després d’haver
fugit, vaig entendre les seves raons. Ells s’esperaven trobar un noi madur de
vint anys que compartia casa amb els seus pares. En canvi, van trobar-se un
adolescent poruc de quinze anys.
Però qui els havia trucat?
Qui m’estava fent tot allò? I el més important, per què m’ho feia a mi?
Ara mateix em trobo al ben
mig d’un carreró, d’aquells pels qual ningú acostuma a passar. Amagat, amb por que algú em trobi i em vulgui fer mal. No em queda res. M’han tret casa
meva, no sé on es troben els meus pares... Només em queda el meu portàtil, amb
el qual t’estic escrivint aquesta carta.
I la raó principal d’aquest
missatge, només em quedes tu. Ets l’única persona en qui puc confiar ara
mateix. T’ho creguis o no, tu i jo tenim molt a veure. Hi ha una fina relació
que ens uneix, però aquesta relació ha creat un gran fil entre nosaltres,
encara que tu encara no ho saps.
En aquest mateix moment em
desplaço cap a una papereria, a imprimir aquest escrit per poder deixar-te’l a
la bústia de casa teva. No tinc gaire temps, cada vegada sóc més jove. No vull
acabar desapareixent.
Sento que algú em segueix,
sento passes darrere meu. No m’atreveixo a girar-me. Potser és la persona que
m’està fent tot això, que m’està vigilant de ben a prop.
Aquí acaba aquesta carta,
però no la nostra relació, no ho oblidis. Quan te la faci arribar, estaré
investigant sobre qui és la persona que em persegueix. No et preocupis, t’ho
explicaré tot en una altra carta.
Per últim, no ensenyis a
ningú aquest escrit. És el nostre secret.
Et faré arribar notícies aviat.
Confio en tu.
Pau
* * *
Mesos més tard vaig rebre
una segona carta. La història encara no havia acabat.
Llavors vaig entendre per
què el Pau s’havia posat en contacte amb mi i no amb una altra persona. Tot
tenia el seu sentit.
En aquesta carta el Pau
m’explicava que la persona que el seguia havia intentat parlar amb ell i li
havia dit que no li volia fer cap mal. I el més important, volia ajudar-lo, i a
mi també.
Avui és el meu aniversari,
faig vint anys. Per això el Pau va escriure’m aquella primera carta, alguna
cosa ens unia, però encara no sabia quina. Després de parlar amb aquell
misteriós home tot es va aclarir. Ell ho sabia; sabia que m’anava a passar el
mateix que al Pau. Aquest era el fil que ens unia. Els dos som el mateix tipus
d’ésser.
ANDROIDES! En la seva carta,
el Pau afirmava que no som humans. Tots dos formem part d’una mateixa sèrie,
els dos tenim el mateix defecte: sentim massa coses, massa afecte, massa amor,
massa il·lusió... Ens estàvem convertint en veritables humans.
Per aquest motiu els nostres
creadors havien activat un subprograma ocult a la nostra programació, que ens
faria rejovenir fins al punt de que els nostres pares no ens podrien
reconèixer, i finalment, ens faria perdre la memòria.
I com sabia el Pau tota
aquesta informació? L’home misteriós li havia explicat. Ell havia treballat
durant molts anys en aquests laboratoris, i no està d’acord amb els que ens volen
fer. Per això ha decidit ajudar-nos, inserint-nos un “contra-programa” que farà
que tot torni a la normalitat. Però perquè això pugui passar hem d’anar als
laboratoris dels nostres creadors, allà trobarem la solució.
Però hi ha una cosa que
m’inquieta. Per què abans de parlar amb aquell tipus el Pau ja sabia que alguna
cosa ens unia? Què havia estat fent el Pau tot aquell temps?
Però sé que aquests misteris
no es resoldran, no en aquest moment.
