Només va ser un partit

Quatre anys a la presó no són plat de bon gust per a ningú. Sóc en Joan i demà torno a casa! Per fi! Després de tant de temps tancat, per fi seré lliure.

Vaig acabar a la garjola per haver manipulat els resultats d'un partit de futbol. Com podreu imaginar, sóc àrbitre.

Estic nerviós, vaig a dormir perquè l'espera no se'm faci tan llarga.

Surto de la presó. Després de cinc minuts caminant, em trobo un munt de gent que ja coneixia.

-"Ei" Joan! Com va? Quines ganes tenia de veure't!

-Hola! Te'n recordes de mi? Sóc la Montse. Com t'hem trobat a faltar...

De camí a casa em trobo una dona molt maca que sembla molt simpàtica.

-Ostres Joan, estàs molt atractiu. Aquests anys t'han sentat molt bé! Quan vulguis quedem i així m'expliques l'experiència.

Estic al·lucinant, tothom em rep amb molta estima i afecte. La cosa encara no ha acabat.

-Joan, amic! Sóc el mecànic de sota casa teva, em recordes? Feia molt de temps que no et veia. Mira, he sigut pare, és diu Pau. Ja té dos anyets!

-Joan fill, feia molt de temps que no sabia res de tu. No vens per l'església ja, déu meu. Que tot et vagi genial, encara tens el teu lloc a missa, t'esperem.

No m'ho crec, el mossèn de la ciutat donant-me la seva benedicció...

Els meus companys de feina! Me'ls trobo a tocar de casa meva. Tot són elogis i aplaudiments. Sembla que m'estimen.

PUUM! Em desperto, de cop! Entre mig d'aplaudiments me n'adono de que tot ha estat un somni.

Arriba l'hora de la veritat, surto de la presó atemorit, però amb ganes de que tot sigui com jo mateix havia imaginat.

Crits, sí, crits. És l'única cosa que escolto. Tothom em crida! I m'esbronca, m'insulta, em menysprea...

Els jugadors de futbol em pressionen, la gent del poble em critica. De sobte em veig rodejat de monstres sense cor que m'escridassen sense parar.

No ho sé, crec que no era per tant. Total, només va ser un partit.